I així va néixer Lexington

Corria l’any 1977, res a aquest país era semblant a com es ara, sobre tot des de el punt de vista empresarial. Entre el món anglosaxó i Espanya havia un abisme en la gestió empresarial, en la tecnologia i en la concepció del mercat, uns amb una visió global i altres amb una molt més restringida i local. A Espanya, no es demandaven serveis que, fora de les nostres fronteres es gaudien des de feia anys. I m’estic referint, concretament, als Centres de Negocis. Possiblement, entre altres motius, un determinant era cultural.

Al nostre país, el sentit de la propietat estava tan enraigat (i encara que avui dia això esta canviant molt, encara forma part de moltes decisions) que ningú pensava que podia treballar compartint una oficina, la recepcionista o una secretaria amb altres empreses. Aquí, per a sentir que el nostre projecte empresarial era important, teníem que tenir la nostra pròpia oficina i conseqüentment assumir totes les despeses que això implicava. Res a dir d’una casa, que encara que l’hipoteca s’emportés tot el nostre sou i no poguéssim gaudir d’un lloguer (i per tant, tampoc de diners a la butxaca per gastar), el que més ens importava era deixar alguna cosa als nostres fills, encara que això, suposés viure afogat. Aquesta manera de pensar era, en part, el legat de les generacions que en precedien.

I dins d’aquest entorn quan un espanyol que es deia José Manuel, al que tots coneixien com a Chema, després d’un viatge als Estats Units, va decidir muntar a 1978 el primer Centre de Negocis d’ Espanya, percebent que aquesta manera de fer i de pensar s’havia de canviar en algun moment, perquè la lògica empresarial sempre acaba imposant-se. I així neix Lexington.

L’ il·lusió i el ferri convenciment de que no hi ha millor manera d’ajudar a les empreses que oferint una solució d’oficina que no els requereixi d’una inversió inicial que, moltes vegades feia inviable l’ inici del projecte. Al principi portava el nom comercial de Warren Staff, fins al 1981 que va adoptar el nom de Lexington. D’aquesta manera, es permetia a les empreses que el seu capital fos dirigit i invertit en el que realment importa, la seva idea. Amb la incertesa que cada principi suposa, sumat a la dificultat d’oferir una cosa que no es demandava perquè no es coneixia i perquè xocava amb el pensament generalitzat de que o tenies la teva pròpia oficina o venies una imatge de precarietat, comencen a caminar les primeres oficines compartides a Espanya.

Amb un capital mínim, que només permetia anar moblant despatxos cada vegada que es  contractava a un nou client, aquest format (que atorga una total flexibilitat en el temps que es desitja contractar, a diferència dels llargs contractes d’arrendament que el mercat demanava si llogaves una oficina convencional) s’ha anat assentant poc a poc dins el nostre teixit empresarial com una proposta de valor que facilita el començament de qualsevol negoci per petit que sigui. Avui en dia, fins i tot, les empreses més important i amb molt èxit com Google, Facebook o HP utilitzen aquest model de centre de negocis per ser unes solucions immediates, rentables i flexibles.

Ha passat molt de temps des d’aquest primers moments i ja es compten per milions les empreses, emprenedors i freelance que per tot el mon s’aprofiten de les avantatges que ofereixen els Centres de Negocis. L’ externalització dels serveis d’oficina per tal que siguin gestionades per professionals que tenen com a única missió ocupar-se d’això, mentre l’empres es dedica al seu “core business”, es avui una realitat que confirma que, l’aposta que va fer fa quasi bé 40 anys un viatger espanyol, no era una equivocació.

David Vega

Director General de Lexington